Agost tancava, momentàniament, un capítol de la història que havia durat dues llargues dècades de conflictes, guerres, somnis i promeses incomplertes. L’últim avió nord-americà sortia de l’aeroport de Kabul deixant el país en mans dels talibans, que com recordava la periodista d’El País Àngels Espinosa, “no havien guanyat la guerra, sinó que l’havia perdut el govern afganès”.
Setembre acaba d’acabar amb l’anunci d’una nova aliança a l’Indo-Pacífic, anomenada AUKUS, (AUSTRÀLIA, REGNE UNIT I EUA) i amb la primera trobada en persona del QUAD, on participen (ÍNDIA, JAPÓ, AUSTRÀLIA i els EUA).
Paral·lelament, es produïa la presentació de l’Estratègia de la UE per aquesta regió del món que ja és el centre on es concentren els conflictes potencialment més perillosos i finalment les deliberacions anuals de l’Assemblea de les Nacions Unides a Nova York.
L’Estratègia comuna de la UE sobre l’Indo-Pacífic ha arribat després de tres estratègies individuals: Alemanya, els Països Baixos, i França amb 4 dels seus 12 territoris d’ultramar a la zona, i sobretot de ser eclipsada per l’anunci de la venda de 8 submarins amb propulsió nuclear per part dels EUA i Gran Bretanya a Austràlia, trencant sorpresivamente el contracte de Canberra amb París per a la compra dels seus submarins convencionals.
Si la UE pretén amb aquesta nova estratègia guanyar pes a la regió indo-pacífica amb una agenda on el comerç i la cooperació amb els països de la zona tingui un gran pes, no es descuida la seguretat amb més presència naval, i on ASEAN acapara el document.
En contraposició tot sembla indicar que els Estats Units i la Gran Bretanya han llançat un missatge on deixen clar que prioritzen el món anglosaxó a la resta.
En aquest sentit, l’anunci de l’AUKUS té una dimensió que va més enllà del pur negoci de la venda de submarins i el seu posterior manteniment. És un clar missatge a la Xina, a la qual no es va esmentar en l’anunci, que, en aquesta part de la planeta, el món anglosaxó té molt a dir, encara que sigui en perjudici dels aliats europeus, i fins i tot assumint l’enuig de França per la pèrdua d’un gran negoci i també pel que suposa la sensible transferència de tecnologia nuclear a Austràlia.
Aquesta serà una partida a llarg termini, com posa de manifest que els submarins britànics i americans arribaran més d’una dècada després del que ho haurien fet els francesos.
D’altra banda, la cita a la Casa Blanca dels mandataris de l’Índia, Japó, Austràlia i EUA amb un comunicat comú, cosa que no van fer en la seva anterior trobada virtual deixa clar que aquest Diàleg de Seguretat quadrilateral encara ha d’afinar seus objectius a part de servir de contrapès a la Xina a la zona. De moment, el QUAD s’ha acontentat amb anunciar el seu compromís per comprometre a promoure junts “l’ordre lliure, obert i basat en el dret internacional, i sense deixar-se intimidar per la coacció per reforçar la seguretat de l’Indo-Pacífic i més enllà d’aquesta zona “.
La notícia positiva és que els cinc països que conformen l’AUKUS i el QUAD estan entre els tretze principals socis comercials de la Xina i la interdependència econòmica està altament valorada en aquests temps d’incertesa. Finalment, els 10 membres d’ASEAN han vist aquests moviments estratègics amb certa incomoditat, desconcert o fins i tot enuig, ja que l’últim que volen a part de veure el domini de la Xina en les seves aigües és que El Tractat de Zona Lliure d’Armes Nuclears del Sud-est Asiàtic quedi en paper mullat.
Octubre comença amb les celebracions de la fundació de la República Popular de la Xina.
Sens dubte, ningú no hauria apostat fa set dècades amb l’escenari actual on els dos nous models de governança mundial siguin el nord-americà i el xinès, i al contrari del que va passar amb la Guerra Freda una gran part de països no saben o tenen dubtes sobre per quin bàndol apostar. Winston Churchill ja va dir durant la II Guerra Mundial que només hi havia una cosa pitjor que lluitar amb els teus aliats i és haver de lluitar sense ells. Els Estats Units, Regne Unit i Austràlia pot ser que hagin recuperat aquesta màxima del Premi Nobel de Literatura.
Rafael Bueno, director de Política, Societat i Educació de Casa Àsia
