El palau reial d’Ubud és un dels monuments més importants de l’homònima ciutat (situada a Bali, Indonèsia), un dels llocs del sud-est asiàtic més visitats de tot el món. Construït al segle XVIII per la família reial de Gianyar que hi resideix actualment, motiu pel qual només és parcialment visitable.
Situada en un ciutat d’origen llegendari (al segle VIII, el savi hinduista Rishi Markandeya hauria viatjat fins a Bali i hauria construït, a la confluència entre els rius Campuhan i Wos, el temple que va donar origen a la ciutat) i important passat, el palau ha estat l’epicentre d’interessants episodis històrics, com la rendició davant els holandesos que va salvar al rajà i als seus súbdits d’un possible puputan (suïcidi ritual massiu) -destí de la majoria de famílies reals de l’illa-.
Referent d’art modern
A la dècada dels 30, gràcies a la mediació del pintor, músic i etnògraf alemany Walter Spies, i al patrocini de la Família Reial d’Ubud, el palau es va convertir en l’escenari de reinvenció de les arts balineses, donant lloc a l’escola (pictòrica i escultòrica) d’Ubud (iniciadora de l’art “modern” balinès), així com a l’associació artística Pita Maha. Seria també el rajà de Ubud qui manaria construir els primers allotjaments turístics per a hostes, en un moment en què el món dels viatges transoceànics a penes començava a florir.
Tot i que les dècades centrals de segle (amb l’ocupació japonesa, la guerra civil, la purga anticomunista de 1965, etc.) no van ser de el tot falagueres per al palau, aquest ha recuperat la seva esplendor gràcies a l’auge del turisme, convertint-se en una destinació ineludible a Ubud, lloc que ha assolit una gran difusió i renom gràcies a la seva aparició en la novel·la i pel·lícula “Menja, resa, estima”.
Avui la seva visita és gratuïta, tot i que en horari vespertí es representen al recinte diferents espectacles de dansa (legong, kebyar, baris), música (gamelan) i teatre (Calon arang) balinesos.
Ubud, Bali, Indonèsia
Centre artístic i cultural
Més informació
Contingut coordinat conjuntament amb Marisa Peiró Márquez, Doctora en Història de l’Art, Universidad de Zaragoza.
