L'ordre internacional sorgit després de la Segona Guerra Mundial travessa una transformació profunda que ja no admet lectures nostàlgiques. Amitav Acharya, professor de l'American University, va participar en el cicle «Què passa al món?» organitzat pel CIDOB en una conversa amb Pol Morillas i Inés Arco, moderada per Lluís Pellicer. Des de Casa Asia ens fem ressò del seu coneixement perquè il·lumini els moments convulsos i incerts que s'estan vivint en el context internacional de la darrera dècada.
Per a l'acadèmic Amitav Acharya, professor de l'Escola de Servei Internacional de l'American University, el sistema dominat per Occident “està arribant al final o ja s'ha acabat”. El que ve després, però, no respon encara a un patró clar ni a les categories tradicionals amb què la humanitat ha pensat la política global durant les últimes dècades.
Acharya ens convida a començar per una revisió conceptual, cosa que estableix les bases per a una nova mirada sobre el món en què vivim. La pròpia idea d'“ordre mundial” —tan habitual en el llenguatge diplomàtic— és, segons la seva opinió, «enganyosa». Al llarg de la història, allò que s'ha presentat com a ordre global ha estat en realitat la projecció de sistemes regionals amb vocació universal. Des de l'anomenat “ordre xinès” fins al lideratge nord-americà a la segona meitat del segle XX, les potències han tendit a considerar els seus valors com a aplicables al conjunt del món, encara que a la pràctica aquests models han tingut el funcionament esperat o desitjat.
La fi de l'ordre liberal internacional
El recent –en termes històrics– i amplificat ordre liberal internacional no és tampoc una excepció. Sovint celebrat com a període autoreferencial d'estabilitat, el seu balanç resulta més ambivalent si s'amplia la mirada. Mentre Europa evitava conflictes directes durant dècades, altres regions es van convertir en escenaris de guerres devastadores —del Vietnam a l'Orient Mitjà—, moltes vegades com a extensió indirecta de la rivalitat entre superpotències. Els seus beneficis econòmics tampoc no es van distribuir de manera homogènia: el creixement de l'Àsia oriental va contrastar amb la marginació d'àmplies zones d'Àfrica o Amèrica Llatina.
En aquest context en què la globalització ha anat guanyant terreny –per a bé i/o per a mal–, el final de l'ordre occidental no implica necessàriament una deriva cap al caos. Acharya proposa repensar el futur en termes d'un ordre multiplex, més que multipolar. El concepte, encunyat per ell mateix, intenta analitzar de manera més àmplia els nous reptes globals. No és només un repartiment diferent del poder entre grans potències, sinó un sistema més complex en què intervenen actors diversos —potències mitjanes, organitzacions regionals, empreses, xarxes transnacionals— i on les normes, les idees i les interaccions adquireixen un pes creixent .
Aquest nou escenari, encara in statu nascendi, podria ser més inclusiu, especialment per a aquells països que han quedat al marge del sistema anterior. Però aquesta pluralitat més gran no garanteix per si sola estabilitat. De fet, la història ens demostra que ni els sistemes hegemònics no han estat necessàriament pacífics ni els multipolars inevitablement inestables. Acharya recorda, per exemple, les xarxes comercials de l'oceà Índic abans de l'expansió europea, on la interdependència econòmica funcionava sense una clara potència dominant.
Part del problema rau en les categories amb què s'ha descrit el món. L'anomenat “Sud Global”, assenyala, és una etiqueta de conveniència que agrupa realitats molt diferents sota una experiència compartida de dominació colonial. Més que una identitat cohesionada, és una construcció “en contra d'alguna cosa”, cosa que limita la seva capacitat com a actor polític homogeni. Tampoc el concepte d'Occident no surt més ben parat: es tracta d'una noció relativament recent, consolidada al segle XX, carregada a més amb un llegat associat a l'imperialisme i al racisme.
Nous blocs o nous ponts?
Superar aquesta divisió entre Occident i la resta del món apareix així com un dels principals desafiaments del present. Més que reforçar blocs, Acharya apunta a la necessitat de construir ponts i formes de cooperació que transcendeixin aquestes categories. En aquest procés, alguns actors poden tenir un paper rellevant.
L'Índia, per exemple, sorgeix com un candidat a estabilitzador en aquest nou equilibri global. No com a potència hegemònica, sinó com a actor amb pes demogràfic, econòmic i estratègic suficient per influir en l'arquitectura internacional . Europa, per la seva banda, conserva un aspecte important en la seva capacitat per defensar normes, estàndards i mecanismes de cooperació multilateral, des de la regulació climàtica fins a la governança tecnològica.
El món que se'ns perfila davant dels nostres ulls notícia a notícia «no serà necessàriament més endreçat ni més pacífic». Però sí que pot ser, en paraules d'Acharya, més representatiu de la seva pròpia diversitat. La qüestió, encara oberta, és si aquesta pluralitat serà capaç de traduir-se en noves formes de governança global o donarà pas a una fragmentació més difícil de gestionar.
