En aquesta conferència englobada en el marc de la col·laboració entre Casa Àsia i el Teatro Real en paral·lel a la seva programació de 2024 i amb motiu de l’estrena de Pierrot Lunaire, parlarem de Teatre Noh japonès.

A Pierrot Lunaire, melodrama amb música d’Arnold Schoenberg sobre set poemes d’Albert Giraud, el protagonista és un pallasso despechado, pres del món de la commedia dell’art italiana, reinventat com a artista modern alienat. Pierrot i els altres protagonistes de la comèdia de l’art italiana, igual que succeïa al teatre clàssic, portaven màscares que, juntament amb les vestidures, caracteritzaven cadascun dels personatges.

El mateix passa al teatre Noh japonès, que s’està representant des del segle XIV i es caracteritza per l’ús de màscares que s’utilitzen per als papers de fantasmes, dones i ancians, ja que tots els actors són homes.

El Teatre Noh és una forma d’art molt respectat al Japó que uneix trets de ritu religiós, cerimònia cortesana i festa popular, tot acompanyat de cant, dansa i música instrumental (flauta i tambors).

És una manifestació molt rica en tradició i significat que emana una espiritualitat de gran bellesa i lirisme. És un drama de tall més aviat aristocràtic que a diferència del teatre occidental, es caracteritza per la simplicitat i la indefinició de les seves escenografies.

Presenta:
Emilio de Miguel, director del Centre Casa Àsia Madrid

Participa:
Javier Vives, arquitecte i autor del llibre “El teatre japonès i les arts plàstiques” (Satori, 2010)

Javier Vives Rego és arquitecte i el 1979 va realitzar el primer dels seus viatges al Japó per conèixer els seus monuments i edificis més emblemàtics. Des de llavors, ha compatibilitzat la seva activitat professional amb els estudis sobre art japonès. El seu interès per la cultura del país nipó va més enllà de l’arquitectura i s’estén a totes les formes d’expressió artística. És autor d’El teatre japonès i les arts plàstiques (Satori, 2010), una anàlisi sobre els aspectes visuals comuns entre les formes teatrals clàssiques del Japó i la seva arquitectura, jardineria, pintura o escultura; Història i art del jardí japonès (Satori, 2014), un recorregut per més de quaranta jardins clàssics i moderns del Japó; Les bombes atòmiques: Hiroshima i Nagasaki (Mediatres Estudio, 2015), un relat del procés de fabricació de les bombes atòmiques llançades sobre les dues ciutats japoneses; Arquitectura tradicional del Japó (Satori, 2019), un text que desgrana les claus i els fonaments de l’arquitectura tradicional nipona; i Arquitectura moderna del Japó (Satori, 2019), una obra que analitza la meteòrica evolució de l’arquitectura japonesa des de la segona meitat del segle XIX fins a les dues primeres dècades del XXI.