Sèrie d’entrevistes per al Dia Internacional de la Dona: 8 dones, 3 preguntes

Amb motiu del Dia Internacional de la Dona (8 de març), Casa Àsia publica una sèrie de vuit entrevistes a dones de les diàspores asiàtiques, les veus de les quals contribueixen a visibilitzar la diversitat des de la perspectiva de gènere.

Ja estan disponibles les entrevistes a la periodista i escriptora valenciana de família xinesa Paloma Chen i a l’arquitecta iraniana Narges Bazarjani, i al llarg del mes de març completarem aquest especial del Dia Internacional de la Dona amb la resta d’entrevistes.

Paloma Chen és una periodista i escriptora valenciana de família xinesa. Estudia el Màster de Construcció i Representació d’Identitats Culturals a la Universitat de Barcelona i treballa en un treball de fi de màster sobre l’escriptora taiwanesa Sanmao. El seu treball final de grau de Periodisme va ser la investigació periodística “Créixer en ‘un xinès'” sobre la diàspora xinesa a Espanya, publicada al diari El Salto. Acaba de publicar el poemari “Invocació a les majories silencioses” (Letraversal, 2022), una obra sobre la identitat híbrida.

Segueix-la: https://palomachen.es / Twitter: @chen_paloma / Instagram: @chenpaloma

Crèdits de les fotografies: Dani Blanco/ARGIA i Abdiel Segarra/SOS Racisme Madrid

Què us inspiren aquestes paraules d’Amanda Gorman? «Poetry is a weapon. It is an instrument of social change…and poetry is one of the most political arts out there because it demands that you rupture and destabilize the language in which you’re working with. Inherently, you are pushing against the status quo. And so for me, it’s always existed in that tradition of truth-telling». Explica’ns la teva relació amb la poesia i el periodisme.

Em recorda unes paraules del poeta peruà establert a Madrid Gio Collazos: “La poesia és el més anticapitalista que existeix. Escriure-la és ser tan lliure com aquest sistema ens pugui permetre. La poesia no són flors ni papallones, és aturar-se a pensar a l’altre/altra/altri reconeixent des d’on escrivim”.

Per mi, la poesia és un llenguatge que intenta expressar el que és inexpressable. Al meu poemari “Invocació a les majories silencioses”, he intentat poetitzar una sensació tan asfixiant i alhora estimulant com és la recerca de la identitat quan s’està en un in-between, un tercer espai. Alguns dels meus poemes tenen una finalitat reivindicativa, i d’altres no. Fins i tot els que es poden percebre com que tenen finalitat reivindicativa potser no els vaig escriure explícitament pensant-hi, però les nostres vides, la meva vida, està travessada pel racisme, el masclisme i d’altres qüestions socials. M’és natural escriure sobre això perquè són qüestions que m’importen i en què estic involucrada. Per tant, la poesia pot ser política en fons i en missatge, per una banda. És el cas d’alguns poemes que es relacionen amb les experiències de ser una dona xinesa a Espanya. Però, com reflexiona Gorman, la poesia també té una lectura política en forma, i per tant és una de les arts més trencadores, una que tracta de canviar l’status quo des de la mateixa eina bàsica que fem servir diàriament: el llenguatge, l’idioma.

En un altre context força diferent, el de l’escriptura periodística, és un àmbit que també m’interessa perquè intenta arribar a tots els públics. Moltíssimes persones s’informen a través de diaris, televisions, ràdios i xarxes socials, per això el periodisme i la divulgació sempre em van interessar per arribar i connectar amb públics amplis. Sempre vaig veure que clarament faltaven als mitjans de comunicació no només certes temàtiques sinó, sobretot, perspectives, punts de vista, marcs de referència. Trobo molt a faltar, com deia Collazos, que reconeguem des de quina posició escrivim i parlem.

Avui, quins són els principals reptes per a les dones i per a la societat? Com ho podem afrontar?

Em sembla vital preguntar-se pel subjecte del feminisme. Què és “dona”? Per qui o qui està lluitant el feminisme? Qui o qui lluitem pel feminisme? Amb l’avenç del moviment feminista hegemònic, i el seu assentament a les institucions, estem sent testimonis també del seu costat més violent, que és la intolerància de tota dissensió. Les discussions sobre allò trans i allò queer, la manca d’un debat seriós sobre el punitivisme de les institucions feministes, o de temes com la prostitució o la pornografia i, sobretot, la ignorància de l’agenda de les dones migrants i racialitzades, les prioritats i urgències del qual poden no coincideixen amb les de les dones blanques, són alguns dels afers que més em preocupen i que hem d’afrontar les dones unides i en solidaritat. Pel que fa a la societat en conjunt, aprendre també a ser estratègiques i quina responsabilitat tenim i per tant què podem fer front als moviments reaccionaris, conservadors i de la ultradreta, que vol per a homes i dones una volta rígida dels rols tradicionals de gènere . Tot això en un context interseccional: parlant des de la perspectiva d’una dona racialitzada, sens dubte el moviment feminista, per al seu èxit, s’haurà d’aliar amb el moviment antiracista i adoptar una postura de més diversitat sexual i perspectiva de classe.

Què esperes per al futur? Quins canvis esperes a la societat en què vivim?

És fàcil deixar-se portar pel desassossec en el context mundial actual: el neoliberalisme global, la precarietat econòmica, la crisi climàtica, l’extractivisme empresarial dels recursos del Sud Global (bàsicament un neocolonialisme), la pèssima gestió per part dels països europeus de els moviments migratoris, la radicalització de moviments que tenen l’odi per bandera, el context bèl·lic (que no ha estat iniciat, ni de bon tros, per Rússia amb la seva invasió a Ucraïna, perspectiva que em sembla absolutament eurocèntrica, ja que moltes guerres actuals tenen molt més temps). No obstant això, no em deixo portar tan fàcilment per aquest sentiment precisament perquè treballo dia a dia amb persones, la majoria dones, de fet, la saviesa de les quala, llum i feina em fa creure cada dia que no és massa tard. Parlo de les companyes de la Transnational Migrant Platform-Europe, en què col·laboro, i que admiro moltíssim, i que treballen per les persones migrants i refugiades a Europa. Parlo del moviment Regularització Ja, de la Xarxa de Diàspora Xina, de Liwai i d’incomptables exemples més que són els meus referents o, com posava als agraïments del meu poemari: “A totes les escriptores, poetes, activistes i artistes que m’han salvat la vida”. Perquè, a més a més, tenint el privilegi de treballar i passar molt de temps en el món de l’art i la cultura, m’aixeco meravellada cada dia de, d’una banda, la bellesa que l’art és capaç de crear, i, de l’altra, la capacitat d’influir nous pensaments i idees que té. Necessitem renovació, sanació, aliment, inspiració, pensar i repensar la filosofia de Judith Butler sobre la precarietat i vulnerabilitat dels nostres cossos i la injusta jerarquia instal·lada per les normes socials entre les vides considerades vides, i que són protegides i plorades, i les que no es consideren vides.

Narges és una arquitecta iraniana, nascuda a Teheran, el 1978. Va exercir la seva professió d’arquitecta i urbanista al seu país, alhora que va desenvolupar una carrera pictòrica amb exposicions a Teheran i més tard a Oslo i Espanya. Des del 2012 viu a Madrid. El 2015, va començar la seva tesi doctoral a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Madrid, que presentarà el proper divendres 11 de març. Actualment, treballa com a arquitecta i interiorista autònoma, alhora que desenvolupa la seva carrera artística, exposant en diverses ocasions a Lugo, València i Madrid.

L’itinerari des de Teheran a Madrid el va enfrontar amb noves realitats, que li han donat una mirada distant i diferent cap als seus orígens. Una visió que intenta desenvolupar tant als seus treballs de recerca com a la seva obra pictòrica. Els seus quadres van en paral·lel amb els textos publicats a diferents revistes científiques. El seu camp d’interès com a investigadora és estudiar el límit entre el cos humà i l’espai urbà. Els resultats d’aquestes investigacions hi gesten la necessitat d’expressar-se artísticament. Els seus quadres així ho reflecteixen. Cossos borrosos que cohabiten a l’espai urbà, intentant superar els límits i les mordasses, els carrers que es fan cicatrius a la carn, miralls que retorcen la nostra visió del món. Podria ser que la seva pintura sigui un intent d’alliberar el cos femení respecte a la ciutat quadriculadora on habita.

Segueix-la a: www.nargesbazarjani.com / Instagram: @narfam

Quines han estat les principals dificultats i reptes de la teva experiència migratòria? Com els has superat?

Després de sortir del meu país, em vaig trobar en un nou context. Per començar el meu nom a la boca d’un altre va ser irreconeixible. L’emigració és una experiència única que ens enfronta amb la nostra identitat. Per començar ningú et reconeix en allò que tu t’identifiques. Aquest reconeixement, o no reconeixement, pot ser en coses tangibles de la vida quotidiana com el no reconeixement del teu carnet de conduir, o en coses més metafòriques com reconèixer els teus valors i la teva moralitat. Encara em trobo amb gent que no pot amagar la seva sorpresa en veure’m menjar pernil o vi. És cert que tots veiem el món a través dels nostres prejudicis. Però per a una persona que emigra, és vital entendre i acceptar els prejudicis dels altres per poder superar-los. L’estratègia que he pres per poder superar els obstacles (que no és ni l’única ni la millor) va ser sentir-me, conscientment, emigrant en comptes de refugiada. Un refugiat fuig d’on ve, però un emigrant escull on vol anar. Tot i que el meu cas va ser el primer, vaig decidir viure la vida del segon. Em vaig submergir en la meva nova realitat.

Ens pots explicar la relació entre el cos femení i l’espai urbà? De Teheran a Madrid, com ho reflecteix la societat?

Al món líquid on vivim, les fronteres físiques són cada vegada més incapaços de controlar l’espai, i per això veiem que, en diferents situacions, aquestes fronteres s’han traslladat al propi cos. És el cas de la dona a la societat patriarcal. Com que els mètodes antics que consistien a reduir la dona a l’espai privat ja no són aplicables, aquests límits es traslladen al propi cos femení per construir una imatge homogeneïtzada de la dona. A través d’aquesta homogeneïtzació s’intenta evitar la formació d’éssers lliures i originals, és a dir, anòmals capaços de canviar la línia imposada pel poder patriarcal. Als països com l’Iran, amb un govern islamista, el poder teocràtic intenta monopolitzar la imatge femenina per conceptualitzar i visualitzar la seva ideologia. Aquesta imatge homogeneïtzada i ideologitzada és rebutjada per gran part de la població, que no s’hi identifica, i vol exposar la seva heterogeneïtat. Consegüentment, les ciutats iranianes, i específicament la ciutat de Teheran, són escenaris de conflicte entre valors femenins de la dona terrenal i valors masculins de l’home de Déu.

Aquí, a Occident, els límits imposats al cos femení estan, sobretot, reflectits a la publicitat; els missatges publicitaris volen enquadrar la nostra imatge mental de la dona, ens presenten dones febles, objectivitzades i cosificades, o homes incapaços de rentar la pròpia roba i netejar la cuina, etc.

Quina és la teva esperança per al futur?

Jo tinc fe al poder dels valors femenins.

En pronunciar la paraula “femenina” no em refereixo a les dones. Com diuen Deleuze i Guattari al llibre A Thousand Plateaus: Capitalism and Schizophrenia, desterritorialitzar el poder majoritari, és un procés continu d’esdevenir-minoritari, d’esdevenir-dona. Ser femení és independent de ser dona, igual que ser minoria és independent del número. Jo crec que, si hi hagués un canvi positiu en el futur, seria la substitució dels valors masculins per valors considerats femenins, i també la dels valors de la majoria empoderada pels valors de les minories, en el sentit deleuzià.